Tortura i ficció

En el primer llibre de la més que famosa trilogia Millenium, del suec Stieg Larsson, assistim a un cas molt comú en la novel·la negra: la venjança. Una venjança que busca la complicitat i el suport del lector, encara que aquesta infringeixi la llei, utilitzi la violència i/o, fins i tot, pugui arribar a matar. Tots ens posem del costat de la víctima en l'execució dels seus "cobraments de deutes" personals sense qüestionar-nos en cap moment si això és licit i/o correcte. Ens deixem endur per la narrativa, ens identifiquem amb el personatge, li permetem i, fins i tot, aplaudim qualsevol dels seus actes contra el seu assejtador (en el cas de Millenium).

Així doncs, en el primer llibre de la trilogia, la Lisbeth Salander actua contra el seu violador. En aquest cas, es tracta del seu tutor legal, ja que per problemes psiquiàtrics, la Comissió Tutelar s'encarrega d'assignar-li un responsable que li adminisitri l'economia i li controli la vida social.

Quan la Salander es pren la justícia pel seu propi compte, els lectors ho acceptem i li deixem via lliure a que torturi el seu violador i el coaccioni. D'aquesta manera, allò que no acceptem en la realitat i que, d'altra banda, també és il·legal (la execució de la justícia per part d'un mateix), sí que ho acceptem en la realitat. La justificació d'aquest fet crec que rau en una visió diferent dels fets que ens aporta la ficció.

Aquesta diferència de la qual parlo és molt senzilla. Mentre que en la realitat entra en joc amb una notable importància el factor dubte, en la ficció sovint, com és el cas concret de Millenium, aquest factor desapareix ja que els lectors comprovem amb la lectura si la persona condemnada és realment la culpable, no hi ha lloc a dubte.

Tot i això, deixant ara a part el factor dubte, és lícit torturar a l'assetjador? Per què ho acceptem en la ficció d'en Larsson i no l'acceptem, sense anar més lluny, a Guantánamo? Tot això tenint en compte també que a l'Estat Espanyol la tortura és il·legal. Crec que aquest fet va lligat al fet que l'autor fa identificar-nos amb la víctima, en aquest cas la Salander, i notem els mateixos sentiments d'ira que ella. Així d'aquesta manera, amb l'aproximació del personatge al lector es deriva la justificació de la tortura del violador.

Tanmateix, tampoc és lícit ni correcte el fet de fer justícia per un mateix en una democràcia, tot i que som conscients que no només en la ficció aquest dictamen es transgredeix sovint. En el cas de la Salander, però, trobariem una altra justificació en el cas personal i concret d'ella. Recordem, doncs, que ella es troba en una situació inferior al violador, ja que legalment està tutelada per aquest. En Bjurman, en qualsevol moment, podria usar la suposada discapacitació mental de la Salander per invalidar les seves acusacions.

Tot i la situació sensible en la qual es troba la Salander, aquesta executa la tortura un cop ja té gravades imatges de videocàmera com a prova de les violacions que li realitza el seu tutor. Ella, però, tot i tenir proves, decideix ser ella la veu de la justícia. Però aquí trobaríem una altra justificació ja que d'aquesta manera posa en Bjurman entre l'espasa i la paret garantint-se una llibertat dintre la tutela. És, doncs, com si no tingués tutor, ja que aquest fa el que ella vol a través de l'amenaça. En canvi, si deixés actuar la justícia, aquesta jutjaria el violador, però, igualment, la Salander sortiria perdent per un altre cantó: doncs continuaria estant controlada per qualsevol altre tutor.

Gerard Nomen Escoda