Més control a canvi de seguretat sí, però allunyem-nos de la presó del segle XXI

“Gran hermano” i d’altres reality shows s’estan convertint en l’usual a les graelles de les cadenes televisives arreu del món. Certament sembla que a la nostra societat li agrada tafanejar la intimitat de les persones, allò que pensen, allò que fan quan ningú les veu i, en certa mesura, programes d’aquest tipus calmen prou aquestes “inquietuds innates”, si em permeteu.

Més enllà d’aquest cas, estem acostumats a ser gravats en edificis públics i ho acceptem sense queixa, doncs ho entenem com una contraprestació a canvi de la nostra seguretat. Qui no ha fet mai broma davant les càmeres dels caixers? Estan allí controlant-nos i ningú se’n queixa.

La clau de la seguretat en la nostra actualitat rau en el control de les persones. Per això, principalment des de l’Estat, que és qui té el monopoli de la força, centren el seu esforç en tenir controlats cadascun dels ciutadans: saber què fan i què pretenen fer. Un exemple el trobem en el mateix document d’identitat i en els censos municipals, creats com a eina de control. I actualment l’eina més “fiable” o, si més no, en la qual dipositen la seva total confiança els governs és la càmera i la pantalla. Controlar els ciutadans a través de pantalles. El cas més extrem, sense anar més lluny, el trobem al Regne Unit on es calcula que hi ha habilitades unes 55 càmeres per habitant. El departament d’Interior destina un 80% del total del seu pressupost en l’adquisició de càmeres, un percentatge no precisament modest.

Aquí és, doncs, quan cal plantejar el debat: fins a quin punt podem controlar la gent via càmera i infringir el seu dret a la privacitat , què volem controlar? Tots volem sentir-nos segurs i poder caminar amb seguretat pels nostres carrers així com prevenir i acabar amb problemes socials que ja hem tractat com pot ser la violència de gènere o també el tràfic de drogues i el terrorisme.

Pel que fa a la meva opinió personal, estic d’acord en cedir part de la meva intimitat i privacitat per a avançar en la investigació d’aquest tipus de problemes actuals i guanyar en seguretat, però no estic disposat ni crec que calgui a arribar casos tan extremats com destinar el 80% dels costos totals d’Interior a gravar els ciutadans. Lluny de convertir, tal com se’ns pregunta, el segle XXI en una presó de vidre, hem de procurar no caure en l’obsessió i radicalització i contenir-nos en l’ús de les càmeres. Es pot infringir part del dret a la privacitat a canvi de la seguretat, però aquest no pot arribar a l’extrem de quasi desaparèixer.

En conclusió, tots hem de col•laborar en aquest aspecte, cedir privacitat en favor de la seguretat col•lectiva, però els governs no poden radicalitzar-se dintre aquest context ja que no ens podem permetre convertir la nostra societat, que es regeix suposadament per principis democràtics que permeten la llibertat individual, en una presó de vidre.

Gerard Nomen Escoda

El camí cap al final

Les denúncies dels casos de violència de gènere augmenten. La classe política es mostra equidistant entre l'optimisme i el pessimisme. Què vol dir realment aquesta dada? Han augmentat les denúncies, motiu de satisfacció, o el que ha augmentat, ben al contrari, són els casos de violència de gènere. És per això que és convenient analitzar el cas i veure realment el motiu d'aquest augment de les denúncies, doncs aquí recau que la notícia sigui molt positiva o molt negativa.

Si analitzem algunes de les dades que han aparegut als mitjans, com la següent de Sur.es, comprovem que, per a la satisfacció de tot el teixit social, el que augmenta realment és la valentia de les víctimes i la confiança d'aquestes en les institucions judicials i polítiques, doncs les xifres de víctimes, tot i no disminuir, estan congelades. Concretament les dades que apareixen al diari digital són: al 2008 van morir setanta dones a mans de les seves parelles o exparelles, tan sols una menys que l’any anterior. Mentrestant les denúncies creixen amb una mitjana de 400 denúncies diàries.

El fet que augmentin les denúncies ha de desembocar, a la llarga, en la disminució dels casos de violència de gènere. Per tant, s’ha de considerar com a molt important aquesta tendència, tot i que cal ser molt prudents ja que això tan sols és el principi de la tasca i encara s’han d’esdevenir els primers resultats satisfactoris, primer pas per arribar a l’eradicació d’aquest monstre social: que el nombre de víctimes comenci a baixar de forma decidida.

I per aconseguir això, cal una actitud insistent des de la banqueta política. S’han d’incentivar polítiques de suport a la víctima i sobretot, més enllà d’aquesta, s’ha de conscienciar i moure l’esfera social. Aquesta serà l’única manera a través de la qual els possibles delinqüents s’ho repensin més abans d’actuar. Però també cal ser insistent en matèria educativa per eradicar des d’un bon principi qualsevol estereotip sexista, la base sobre en la qual es fomenta la violència de gènere. Per tant, hem de tenir en compte que, tot i que l’actuació judicial ha de ser constant i eficaç, és, doncs, en el terreny polític on resideix la clau de la qüestió.

I sobretot, tal com ja he apuntat, els membres de la societat hem de mantenir-nos units contra el problema i afrontar-lo de cara, mobilitzant-nos de forma pacífica, democràtica i voluntària en pro de l’eradicació d’un problema social tan important com ho és la violència de gènere.

Gerard Nomen Escoda

¿És admissible la venjança de Salander contra l'advocat Bjurman?

Un dels fets que cal tenir en compte és que som subjectes i, per tant, el sentiments i la raó tenen un pes molt important. Així, davant de la brutal agressió de l’advocat Bjurman a Lisbeth el sentiment de venjança d’ ella supera a la raó, és a dir, no pensa en que la venjança que vol portar a terme és il·legal o si més no qüestionable sinó que simplement actua per instint. També cal tenir present que ella li paga amb la mateixa moneda, és a dir, totes dues agressions (tant la violació com el tatuatge) són fets de gran crueltat i que moltes vegades fan aparèixer els instints més primitius de l’home. També, un fet important és al situació d’inferioritat en que es troba Lisbeth i que per tant abans es creurien al seu tutor que a ella, per això, grava la cinta de la violació i exerceix un fet que encara es pitjor que el tatuatge: el maltracte psicològic. Si Bjurman vol seguir amb la seva vida haurà de fer tot el que ella li digui. Tot i la crueltat de tots aquests fets (violació, tatuatge, maltracte psicològic) el lector es situa com a còmplice de Lisbeth, no jutja els fets, no veu que faltin a la llei, els veu lícits tot i no ser-ho. A més, aquí es veu com tots dos exerceixen la violència física i psicològica.

Per tal de decidir si es admissible la venjança de Lisbeth cal tenir en compte també els fets concrets, és a dir, la història precedent de ella: una infància difícil passant per centres d’acollida, un pare violent....tot una sèrie d’elements que van forjant el seu caràcter i que fa que persegueixi i que es prengui la venjança pel seu compte amb els homes que no estimen les dones. També la seva història fa que el lector en certa manera entengui i no jutgi de forma negativa que ella es prengui la justícia pel seu compte, es veu com una conseqüència de la violació, tot i que, ella com qualsevol persona que és agredida hagués tingut que confiar amb la justícia o la policia sueca. Així la venjança compte amb la complicitat del lector que veu com a lícit aquesta venjança.

En aquesta falta de confiança es pot veure la critica a tot el sistema de l’estat suec de Larsson, ella deixa de confiar en un estat que mai l’ha ajudat i que com veurem en el segon llibre s’ha confabulat per protegir al seu pare, que maltractava a la seva mare, en detriment d’ ella. A causa d’això, Lisbeth va a parar a centres de menors, hospitals psiquiàtrics...cosa que farà que perdi la poca creença de que l’estat la pot ajudar a solucionar el fet de la violació i que aquest prengui les mesures necessàries per tant de fer justícia, per tant, ella decideix prendre’s la justícia per la seva banda i no confiar en un estat que li ha fallat diverses vegades. Per a ella els fins justifiquen els medis, ja que, ha après a cuidar-se per a ella mateixa davant d’aquesta deixadesa de l’estat.

Tortura i ficció

En el primer llibre de la més que famosa trilogia Millenium, del suec Stieg Larsson, assistim a un cas molt comú en la novel·la negra: la venjança. Una venjança que busca la complicitat i el suport del lector, encara que aquesta infringeixi la llei, utilitzi la violència i/o, fins i tot, pugui arribar a matar. Tots ens posem del costat de la víctima en l'execució dels seus "cobraments de deutes" personals sense qüestionar-nos en cap moment si això és licit i/o correcte. Ens deixem endur per la narrativa, ens identifiquem amb el personatge, li permetem i, fins i tot, aplaudim qualsevol dels seus actes contra el seu assejtador (en el cas de Millenium).

Així doncs, en el primer llibre de la trilogia, la Lisbeth Salander actua contra el seu violador. En aquest cas, es tracta del seu tutor legal, ja que per problemes psiquiàtrics, la Comissió Tutelar s'encarrega d'assignar-li un responsable que li adminisitri l'economia i li controli la vida social.

Quan la Salander es pren la justícia pel seu propi compte, els lectors ho acceptem i li deixem via lliure a que torturi el seu violador i el coaccioni. D'aquesta manera, allò que no acceptem en la realitat i que, d'altra banda, també és il·legal (la execució de la justícia per part d'un mateix), sí que ho acceptem en la realitat. La justificació d'aquest fet crec que rau en una visió diferent dels fets que ens aporta la ficció.

Aquesta diferència de la qual parlo és molt senzilla. Mentre que en la realitat entra en joc amb una notable importància el factor dubte, en la ficció sovint, com és el cas concret de Millenium, aquest factor desapareix ja que els lectors comprovem amb la lectura si la persona condemnada és realment la culpable, no hi ha lloc a dubte.

Tot i això, deixant ara a part el factor dubte, és lícit torturar a l'assetjador? Per què ho acceptem en la ficció d'en Larsson i no l'acceptem, sense anar més lluny, a Guantánamo? Tot això tenint en compte també que a l'Estat Espanyol la tortura és il·legal. Crec que aquest fet va lligat al fet que l'autor fa identificar-nos amb la víctima, en aquest cas la Salander, i notem els mateixos sentiments d'ira que ella. Així d'aquesta manera, amb l'aproximació del personatge al lector es deriva la justificació de la tortura del violador.

Tanmateix, tampoc és lícit ni correcte el fet de fer justícia per un mateix en una democràcia, tot i que som conscients que no només en la ficció aquest dictamen es transgredeix sovint. En el cas de la Salander, però, trobariem una altra justificació en el cas personal i concret d'ella. Recordem, doncs, que ella es troba en una situació inferior al violador, ja que legalment està tutelada per aquest. En Bjurman, en qualsevol moment, podria usar la suposada discapacitació mental de la Salander per invalidar les seves acusacions.

Tot i la situació sensible en la qual es troba la Salander, aquesta executa la tortura un cop ja té gravades imatges de videocàmera com a prova de les violacions que li realitza el seu tutor. Ella, però, tot i tenir proves, decideix ser ella la veu de la justícia. Però aquí trobaríem una altra justificació ja que d'aquesta manera posa en Bjurman entre l'espasa i la paret garantint-se una llibertat dintre la tutela. És, doncs, com si no tingués tutor, ja que aquest fa el que ella vol a través de l'amenaça. En canvi, si deixés actuar la justícia, aquesta jutjaria el violador, però, igualment, la Salander sortiria perdent per un altre cantó: doncs continuaria estant controlada per qualsevol altre tutor.

Gerard Nomen Escoda