El camí cap al final

Les denúncies dels casos de violència de gènere augmenten. La classe política es mostra equidistant entre l'optimisme i el pessimisme. Què vol dir realment aquesta dada? Han augmentat les denúncies, motiu de satisfacció, o el que ha augmentat, ben al contrari, són els casos de violència de gènere. És per això que és convenient analitzar el cas i veure realment el motiu d'aquest augment de les denúncies, doncs aquí recau que la notícia sigui molt positiva o molt negativa.

Si analitzem algunes de les dades que han aparegut als mitjans, com la següent de Sur.es, comprovem que, per a la satisfacció de tot el teixit social, el que augmenta realment és la valentia de les víctimes i la confiança d'aquestes en les institucions judicials i polítiques, doncs les xifres de víctimes, tot i no disminuir, estan congelades. Concretament les dades que apareixen al diari digital són: al 2008 van morir setanta dones a mans de les seves parelles o exparelles, tan sols una menys que l’any anterior. Mentrestant les denúncies creixen amb una mitjana de 400 denúncies diàries.

El fet que augmentin les denúncies ha de desembocar, a la llarga, en la disminució dels casos de violència de gènere. Per tant, s’ha de considerar com a molt important aquesta tendència, tot i que cal ser molt prudents ja que això tan sols és el principi de la tasca i encara s’han d’esdevenir els primers resultats satisfactoris, primer pas per arribar a l’eradicació d’aquest monstre social: que el nombre de víctimes comenci a baixar de forma decidida.

I per aconseguir això, cal una actitud insistent des de la banqueta política. S’han d’incentivar polítiques de suport a la víctima i sobretot, més enllà d’aquesta, s’ha de conscienciar i moure l’esfera social. Aquesta serà l’única manera a través de la qual els possibles delinqüents s’ho repensin més abans d’actuar. Però també cal ser insistent en matèria educativa per eradicar des d’un bon principi qualsevol estereotip sexista, la base sobre en la qual es fomenta la violència de gènere. Per tant, hem de tenir en compte que, tot i que l’actuació judicial ha de ser constant i eficaç, és, doncs, en el terreny polític on resideix la clau de la qüestió.

I sobretot, tal com ja he apuntat, els membres de la societat hem de mantenir-nos units contra el problema i afrontar-lo de cara, mobilitzant-nos de forma pacífica, democràtica i voluntària en pro de l’eradicació d’un problema social tan important com ho és la violència de gènere.

Gerard Nomen Escoda

¿És admissible la venjança de Salander contra l'advocat Bjurman?

Un dels fets que cal tenir en compte és que som subjectes i, per tant, el sentiments i la raó tenen un pes molt important. Així, davant de la brutal agressió de l’advocat Bjurman a Lisbeth el sentiment de venjança d’ ella supera a la raó, és a dir, no pensa en que la venjança que vol portar a terme és il·legal o si més no qüestionable sinó que simplement actua per instint. També cal tenir present que ella li paga amb la mateixa moneda, és a dir, totes dues agressions (tant la violació com el tatuatge) són fets de gran crueltat i que moltes vegades fan aparèixer els instints més primitius de l’home. També, un fet important és al situació d’inferioritat en que es troba Lisbeth i que per tant abans es creurien al seu tutor que a ella, per això, grava la cinta de la violació i exerceix un fet que encara es pitjor que el tatuatge: el maltracte psicològic. Si Bjurman vol seguir amb la seva vida haurà de fer tot el que ella li digui. Tot i la crueltat de tots aquests fets (violació, tatuatge, maltracte psicològic) el lector es situa com a còmplice de Lisbeth, no jutja els fets, no veu que faltin a la llei, els veu lícits tot i no ser-ho. A més, aquí es veu com tots dos exerceixen la violència física i psicològica.

Per tal de decidir si es admissible la venjança de Lisbeth cal tenir en compte també els fets concrets, és a dir, la història precedent de ella: una infància difícil passant per centres d’acollida, un pare violent....tot una sèrie d’elements que van forjant el seu caràcter i que fa que persegueixi i que es prengui la venjança pel seu compte amb els homes que no estimen les dones. També la seva història fa que el lector en certa manera entengui i no jutgi de forma negativa que ella es prengui la justícia pel seu compte, es veu com una conseqüència de la violació, tot i que, ella com qualsevol persona que és agredida hagués tingut que confiar amb la justícia o la policia sueca. Així la venjança compte amb la complicitat del lector que veu com a lícit aquesta venjança.

En aquesta falta de confiança es pot veure la critica a tot el sistema de l’estat suec de Larsson, ella deixa de confiar en un estat que mai l’ha ajudat i que com veurem en el segon llibre s’ha confabulat per protegir al seu pare, que maltractava a la seva mare, en detriment d’ ella. A causa d’això, Lisbeth va a parar a centres de menors, hospitals psiquiàtrics...cosa que farà que perdi la poca creença de que l’estat la pot ajudar a solucionar el fet de la violació i que aquest prengui les mesures necessàries per tant de fer justícia, per tant, ella decideix prendre’s la justícia per la seva banda i no confiar en un estat que li ha fallat diverses vegades. Per a ella els fins justifiquen els medis, ja que, ha après a cuidar-se per a ella mateixa davant d’aquesta deixadesa de l’estat.