“Gran hermano” i d’altres reality shows s’estan convertint en l’usual a les graelles de les cadenes televisives arreu del món. Certament sembla que a la nostra societat li agrada tafanejar la intimitat de les persones, allò que pensen, allò que fan quan ningú les veu i, en certa mesura, programes d’aquest tipus calmen prou aquestes “inquietuds innates”, si em permeteu.
Més enllà d’aquest cas, estem acostumats a ser gravats en edificis públics i ho acceptem sense queixa, doncs ho entenem com una contraprestació a canvi de la nostra seguretat. Qui no ha fet mai broma davant les càmeres dels caixers? Estan allí controlant-nos i ningú se’n queixa.
La clau de la seguretat en la nostra actualitat rau en el control de les persones. Per això, principalment des de l’Estat, que és qui té el monopoli de la força, centren el seu esforç en tenir controlats cadascun dels ciutadans: saber què fan i què pretenen fer. Un exemple el trobem en el mateix document d’identitat i en els censos municipals, creats com a eina de control. I actualment l’eina més “fiable” o, si més no, en la qual dipositen la seva total confiança els governs és la càmera i la pantalla. Controlar els ciutadans a través de pantalles. El cas més extrem, sense anar més lluny, el trobem al Regne Unit on es calcula que hi ha habilitades unes 55 càmeres per habitant. El departament d’Interior destina un 80% del total del seu pressupost en l’adquisició de càmeres, un percentatge no precisament modest.
Aquí és, doncs, quan cal plantejar el debat: fins a quin punt podem controlar la gent via càmera i infringir el seu dret a la privacitat , què volem controlar? Tots volem sentir-nos segurs i poder caminar amb seguretat pels nostres carrers així com prevenir i acabar amb problemes socials que ja hem tractat com pot ser la violència de gènere o també el tràfic de drogues i el terrorisme.
Pel que fa a la meva opinió personal, estic d’acord en cedir part de la meva intimitat i privacitat per a avançar en la investigació d’aquest tipus de problemes actuals i guanyar en seguretat, però no estic disposat ni crec que calgui a arribar casos tan extremats com destinar el 80% dels costos totals d’Interior a gravar els ciutadans. Lluny de convertir, tal com se’ns pregunta, el segle XXI en una presó de vidre, hem de procurar no caure en l’obsessió i radicalització i contenir-nos en l’ús de les càmeres. Es pot infringir part del dret a la privacitat a canvi de la seguretat, però aquest no pot arribar a l’extrem de quasi desaparèixer.
En conclusió, tots hem de col•laborar en aquest aspecte, cedir privacitat en favor de la seguretat col•lectiva, però els governs no poden radicalitzar-se dintre aquest context ja que no ens podem permetre convertir la nostra societat, que es regeix suposadament per principis democràtics que permeten la llibertat individual, en una presó de vidre.
Gerard Nomen Escoda
